ARA QUE ÉS ESTIU
En les tardes blaves de l'estiu, aniré pels
senders...
Arthur Rimbaud.
Ara que és estiu sovint camine unes hores
amb alguna excusa banal, nímia.
El sol ardent m'és benèfic a les espatlles
i els camins m'acullen xafogosos
plens d'aromes de plantes irritades...
I les figueres i els pins rodons,
i els descomunals garrofers
entre pàl·lids ullastres salvatges;
també els llentiscles,
els aladerns senzills, la murta...
És a primeres hores
quan les humitats de la nit encara perduren
i suar és cosa fàcil.
Quan hi arribe, vaig recte, amerat, ferm el pas,
a una cantonada devers el passeig dels plàtans,
on he descobert que sempre corre una brisa lleu
fresca i suau, àgil.
Només allí, entre aquells carrers,
vora la pèrgola.
I prenc llavors un bany de vent, extasiat.
Són deu minuts excepcionals
que de vegades combine amb una mica de tabac.
BUSCANT EL VENT
El mar enfrente nada me responde.
¿Acaso es mi mirada una pregunta?
Juan Gil-Albert.
Vinc al mar com ho faria un cec,
només buscant el vent:
la brisa nocturna suau,
el llevant potent a mitja tarda.
Mireu com m'ho faig:
M'assec en un balancí vell
darrere els finestrals,
i tanque aquests ulls ja vençuts, erràtics...
Però no hi romanc orb
que imagine muntanyes i silencis:
l'ombra dels arbres,
la solitud de les deus retirades,
uns cims àrids, aspres,
el lloc del teu
que de vegades m'acull admirat.
No necessite el blau,
ni tampoc l'opac enrenou de les ones.
No entenc els homes
quan fugen del seu secret.
EL BALANCI
No desear el dia que despierta,
sino la noche que ensimisma...
César Simón.
A poqueta nit
darrere la persiana caiguda
i amb les fulles del balcó una mica ajuntades
em perd en lentes visions...
Evocar, divagar, recordar, vaguejar
sumit en la constant impermanència del vent.
És un suspens breu i reiterat,
i jo m'hi bresse ensopit
considerant l'aparença de les coses.
DIUEN ELS VELLS
Diuen els vells que l'edat, l'edat abundant,
és una fred intensa, íntima, inflexible;
no estar en el pensament de ningú, ni al seu desig;
ésser invisibles, desconeguts, a penes translúcids...
Després, és clar, ja sabem què s'escau:
el fred absolut -menys dos-cents setanta-tres graus-,
la immobilitat transparent del glaç
o la rígida ironia de tant afany caigut.
Això, només gebre i cruel irrisió, oblit.
DESINTERÈS
Entenc que només mostris interès
per les notícies del temps.
Que si demà plourà al dematí,
que si tindrem tres dies de ponent,
que si la fred obligarà a traure l'abric de l'armari,
que si això són només núvols alts...
És una manera primitiva de pertànyer al món:
a través de la pell,
fent servir les articulacions.
Donar relleu a les sensacions del cos que s'és
o pensar sols en la pròxima collita.
Primitiva, però sàvia també:
un símptoma evident de descrèdit,
d'escepticisme en els afers humans,
potser de trist cansament i desafecció.
ALGUNA COSA MÉS ANCESTRAL
Hi ha qui surt a comprar el pa i els croissants;
d'altres van en colla a esmorzar al bar.
Jo mateix baixe pel diari
i potser un cafè si em ve de gust,
sempre sol.
També hi ha qui camina sense rumb
o per combatre els anys,
o a traure el gos.
I no oblidem, és clar, qui renta el cotxe de bon matí.
O aquell que simplement observa
i medita els moviments dels altres
-potser un nàufrag de la nit.
Són diverses maneres d'explorar l'entorn
mentre a casa dormen encara
o comencen a existir tènuement els nostres
amb les primeres besllums, enjorn.
Diríeu que són només costums,
avés.
Tinc la sospita, però,
que alguna cosa més ancestral ens hi empeny.
ABANS DEL TRES PRIMERS MINUTS DE L'UNIVERS
A l'inici fou l'ocell,
una escuma de plomes en el rostre del temps...
Henry Treece.
Hagué de ser un humorista
qui em donés la solució a l'enigma,
i no els conferenciants dubitatius,
els savis erudits indecisos,
ni cap filòsof estrafolari.
Que, què hi havia abans d'abans?
Doncs, molt senzill -va dir.
Al bell començament fou un caixer automàtic.
Ni l'acció, ni el verb, ni el logos, ni la voluntat;
tampoc un ocell.
Sols això: el que tu vulguis dir.
No importa.
MOSSEGAR ELS LÍMITS
Mossegar els límits de l'impensable
-allò inimaginable-
què és sinó un cop de puny a l'aire.
Res sinó un esforç esgotador,
balder.
I, no obstant, un embat de llum.
MUR SOLSIT
Malgrat saber que tot haurà de ser ruïna,
rovell i mur solsit,
arriba el dia en què construeixes una casa
i sembres un hort i ombres fresques,
potser a sobre d'una altra paret ja vençuda,
damunt una altra vida acabada.
Has aïllat un espai d'or i silencis per tu,
i el món defora s'arca contra els finestrals
com ho fa el vent a l'estació freda.
De sobte, però, un dia, en girar el cap
hi ha uns ulls que et miren, i uns altres,
i unes veus inventant sentits, juguesques.
Sorgeixen, són, et creixen al costat
i no sabries dir d'on vénen.
Et devoren.
I voldries agafar aquell miracle amb les mans
i administrar-lo: fer que els teus anys foren seus,
que la teua mirada servís a algun propòsit.
Però no és possible:
ells no en tindran prou amb ser,
a més voldran ser.
I, com tu, hauran de construir una casa,
i sembrar un hort i ombres fresques,
malgrat que tot haja de ser, com sempre,
runam i mur solsit...
I així, d'una manera previsible,
imperceptible de tan previsible,
quan uns altres habiten aquest indret
i sigues ja pedra derruïda,
com ho serà aquella casa que havies construït,
com ho era abans aquella paret vella
que va servir per aixecar la teua,
tu també acabaràs existint sols al seu esguard,
en efímers mots,
només breument en un record.
AIGUA
S'esqueixa de sobte la nit quieta, densa,
esberlada per un crit profund, tallant.
Són forces de la natura que reposaven allí calmes
fa un moment i que ara, deslliurades a l'instint,
a la necessitat, clivellen la teua són.
I et lleves d'esma, difús, amb la boca aspra,
dintre encara de les imatges d'un somni obac,
i hi vas darrere d'aquell desig urgent,
d'aquell dolor, darrere d'aquella ràbia
que ho podria devastar tot en un instant.
Camines per les ombres, per les olors nocturnes
que han anat acumulant-se a les parets,
entre les respiracions cegues de la carn adormida,
i et fas mal a la canella amb la pota de l'armari...
És només el teu fill que demana aigua,
o potser té por.
MIRANT UNA FOTOGRAFIA
Aquest home que ara trenca ametles amb el seu nét
sota la palmera és aquell home que camina hores
i hores envers enlloc en la seua carrera
contra el cos, i que troba un delit enorme
quan descobreix una figuera al setembre
amb els fruits madurs i els encalça amb un cóp,
aquell home que fa anys va deixar de viure fets nous
i que repeteix les mateixes històries un i un altre dia
com si el temps se li haguera aturat anys enrere,
com si les explicara per primera vegada i els altres
no en saberen ja tots els detalls, i millor que ell.
Aquest home que ara pense difús entre boires d'oblit
tenia una cosa estranya: incondicionalitat.
Ho podies notar quan t'agafava la mà amb la seua mà
ampla i càlida, fins i tot quan tu ja no eres cap nen
i anaves a visitar-lo de tant en tant
els diumenges de tarda, o quan feia broma
a les dones joves que li presentaves.
DE L'ÀNIMA
Sona el telèfon enjorn com lluu el sol,
amb fúria, insolent i amb desdeny.
Una veu trèmula et parla de lluny
quan encara no pertanys al matí,
ni ets tampoc ja nit.
Males notícies. Algú ha decidit morir-se.
Com sempre, inoportunament,
humanament.
Fas el terrible esforç de llevar-te, vertical,
i ordenar les restes del teu món:
la corbata, el suèter, els pantalons...
Prendràs un taxi, i hi aniràs ràpid.
Sentiments, emocions...
Un gest, una actitud, unes maneres,
no saber què dir, pensar en els altres,
acompanyar els vius en aquest moment,
la solidaritat del dolor,
protegir-te a tu mateix...
Coses de l'ànima,
res que tinga a veure amb la ment.
SENSE DIR NI MU
...fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.
Gabriel Ferrater.
Ens morirem d'avorriment, com els dinosaures,
o d'un vent negre, degollats.
Al costat d'una parada d'autobús, al carrer,
gelats pel somriure d'alguna princesa,
cosits a trets,
amb la boca plena de sang.
Ens morirem densament, d'una infecció,
occits pel nostre propi cos,
ofegats per un vòmit:
ni mourem un dit.
I ens quedarem pegats al terra,
oberts davant la nit,
d'una forma necessària, irremeiablement,
estantissos, com de gelatina
i sense dir ni mu.
PARLAR SOL
Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà
del bosc,
cridat per una veu de mar fonda...
Joan Vinyoli.
Res no hi ha tan natural com parlar sol:
és la nostra involuntària i incontrolada tossuderia
per ser.
De fet, no fa gaire no existíem.
Però tant es va parlar de nosaltres,
tant ho van dir i anunciar,
que al remat vam acabar existint.
Fins i tot, inconscientment i sense maldat,
van dir a qui havíem d'assemblar-nos,
de qui trauríem el caràcter i les maneres,
quins serien els nostres pecats.
Així, què hem de fer ara sinó continuar parlant?
De vegades, sols i en veu alta pel passadís de casa;
d'altres, dissimulant pel carrer,
fent com que no ho fem;
rarament tots plegats.
SOMNÀMBULS
Des de quan els homes dormen sis o set hores seguides?
Des de quan ho fem preferentment de nit?
La nostra podria haver estat també
una existència endormiscada,
somnàmbula, sempre pur ensomni,
com ara la dels gats, tan narcòtics.
De vegades, clapant amb un son profund;
d'altres, ablatits per un lleuger somieig.
Ara, una densa sopor letàrgica;
més tard, tènuement desperts...
I adormir-se, fer la migdiada, becar
o jeure intranscendentment, amb indiferència.
Potser llavors no diríem tan alegrement
que la realitat és la realitat,
i viuríem abismats en una innocent dejecció.
COINCIDÈNCIES
Reconforten les coincidències, sí,
però també que siguen només parcials
-de fet, tota coincidència ho és necessàriament.
Per exemple, en mil nou-cents setanta-nou vaig llegir
uns versos de Gimferrer que m'esqueien llavors
plenament:
El soldat no el coneix ningú, i els llums se li encenen
a una ciutat de noms desconeguts:
passeigs ombrejats de plàtans,
tot allò té un passat, però li és ben
estrany:
els gestos singulars,
els familiars costums...
i ell n'és l'exclòs: pel soldat, com si fos invisible,
la realitat no té existència objectiva...
Ara, passat el temps, tinc a les mans el seu Dietari,
i he vist en una entrada de novembre d'aquell any
una repetició breu del mateix.
M'han colpit les nostres coincidències i diferències.
Tots dos només transeünts envoltats de plàtans:
jo a l'illa de La Palma, que són terres de sempre estiu;
ell, a l'illa de Palma, lluny de l'oceà i llegint Racine.
A més, ara veig que els plàtans
tampoc no eren els mateixos:
els seus eren d'ombra -platanus orientalis;
els meus, plataners -musa paradisiaca.
REALITAT
Vaig trepar pels boscos sota l'obscuritat de l'hora-d'abans-de-l'alba.
Aire nociu, una quietud que congela...
Ted Huges.
Caminàvem.
Hi van trobar un ginjoler intens,
inesperat, indiferent a nosaltres i esquerp
davant un mur emblanquinat.
I sentírem com és de fèrria la realitat
-endurida pressió, substància còrnia,
callosa.
Com ara, quan fiques les mans en algeps
i notes una resistència densa i tenaç
que t'oprimeix insistent,
i va fent de tu a poc a poc pedra pesant,
roca immoble.
Tan fàcil, tan difícil.
Com qui veu que és només món,
part i vana prolongació del terra.
COM UN ESQUEIX
Jo no sé si Eliot tindrà raó
i si el destí d'un home serà o no
menjar-se el que li cuina la seua muller
i veure com els seus néts juguen
amb els néts del veí, però sí que sé
que sovint voldria restar quiet, sol,
clavat al terra com un esqueix,
i de tant en tant traure tímidament una fulla,
colgar arrels xuclant profundes humitats,
i immòbil, ert,
sota aquest cel incessant,
contemplar els mateixos turons de sempre,
ara cremats de llum,
ara esvanits entre les ombres de la fosca...
Mirar aquests pujols de roca oberta, sagnants,
i veure com els ocells, indiferents,
volen davant els meus ulls, exhibint-se.
Només un respir entre tant de vent devastador,
això voldria.
DINTRE TEU
...quan la merla crida dins el negre bosc,
és quan tu sucumbeixes...
Georg Trakl.
Ocres, verds, blau. Nacres.
El paisatge no existeix: només dintre teu.
I camines perdut dins la teua mirada errívola,
entre els arbres que inventes si els veus,
rodant en tu mateix, com el planeta.
Res no existeix -voldries dir. Només dintre meu.
I tu endintre, endins...
I arrossegues així el teu pes
ara que aquest cos tira de tu, rebec,
pels ponts, lluny de tots els llocs,
sota els fets, quan tot és invent i engany...
I et sembla tenir raó: no hi ha enigmes,
ni escapatòria, ni temps,
sols aquest plugim obstinat i obvi
que va negant-te a poc a poc,
mentre l'hivern se t'atura a les mans
entre taxis que t'ignoren esquius.
