III
Carrer de Dalt, el Mercat de Mossèn
Sorell, carrer Fos, Arabista Ribera, plaça del Carme, plaça
de l'Arbre, carrer de Baix, Portal de Valldigna, Mare Vella, les
places de Beneyto i Coll i de Navarros, la de l'Àngel, carrer
Serrans, plaça de Manises, carrer Compte d'Almodòvar,
places de Nules, de Cisneros, del Furs, les Torres de Serrans, el
Túria, Pont de Serrans, Santa Mònica, l'Estació
del pont de fusta. Tot queda ja darrere i davant, amunt i avall.
El carrer de dalt
i a la dreta, fosc, obac,
el carrer de baix.
Pobla de fembres
pecadrius deien abans
a aquests carrerons
de fresques ombres. Avall,
el districte dels muslims.
Antic refugi
d'una guerra obscena,
blanc en un trencall.
Anònims, aquells homes
respiren nits espesses.
Ix de les portes
l'olor a humitat i pols
d'antigues vides.
La intricada
geografia dels carrers,
tan sinuosa
com el clot laberíntic
de nostra difusa ment.
Com una capsa
xinesa, la casa cap
dins altres cases.
Cridòria de nens,
juguesques en nits d'estiu.
Parlen els adults.
Sense cap arbre,
sense el nom d'aquell arbre,
només l'enigma.
Cap al vell portal
tot perdura com reflex
àcid, sostingut.
Silencis, alès.
Làbils, el teus pensaments
avancen densos.
Solsides parets:
transcorre el temps com un crit
devastant els murs.
Hi ha qui rega
el carrer buscant frescors,
però el ponent
fa pujar per les parets
nus, vells podriments.
A penes t'hi veus:
la ciutat s'ha engolit
tota obvietat.
Les dues places
simètriques, iguals,
reversibles com un guant:
una, apagada i trista;
l'altra, encesa i viva.
Una muralla
caiguda, i una torre
que hi continua
entre les velles cases
indiferent, esparsa.
Il·luminades
les pedres ennegrides
d'aquell gran segle.
Només s'escau el passat,
i no la història.
Indrets escondits,
ocults, retirats, velats
a les mirades
de qui camina amples
avingudes de dia.
Antics costums, llei
abolida, aquells furs
d'un mite remot.
Creixen les torres
on dormirien desperts
tants empresonats.
Riu impalpable,
la forma nua dels ponts,
pedra picada.
Intensa lluna
del revés, ara minvant,
enigmàtica.
Si haguessen muralles
hi vetlaries fora.
Mu diu buidor,
silenci, l'impensable;
ma diu aigua.
Vella estació
del pont que fou de fusta
al davant, allí.
Ací, una palmera
altiva grata el cel.
Ningú dorm estès
a terra, fràgil, reclòs,
aliè als vents.
Si passes a prop
callen ràpides, mudes.
Si camines lluny
rauquen animosament
granotes invisibles.
Creues el riu blanc:
les falses acàcies
esperen l'alba.
I el mosaic diu:
va i ve, i no es deté.
Vana vanitat.
Caminades nits
d'estiu a ciutat vella
darrere queden.
Algun dia les tindràs
davant, amunt i avall.
