Filosofia i poesia
Els valencians:
Un cas entre Jaume I i l'artimètica

Antoni Defez

"Valencians i catalans -ho diu la dita- cosins germans". I nosaltres podríem afegir ara que "per part de pare". Evidentment no es tracta de menystenir el paper que en aquesta genealogia hagen tingut les dones; simplement és una manera de dir que l'acte fundacional del poble valencià cal buscar-lo en el rei En Jaume i la seua política expansionista al segle XIII -vaja, que no som "germans de llet", sinó descendents d'antics germans i, al seu torn, d'uns mateixos pares, avis i rebesavis. Ara bé, ser cosins germans és quelcom diferent a ser únicament germans. I això ho notem tant en les profundes semblances que ens agermanen com en les diferències que ens cosinegen. Per exemple: parlem la mateixa llengua, tenim en exclusivitat l'art de allioli, fem servir el verb "fer" molt més que no és castellans el corresponent "hacer", participem de la festa dels castellers -alerta els de Valls que el seu origen és valencià-, anomenen les coses inanomenables d'idèntica manera i, si fa o no fa, som igual d'escatològics -ja m'enteneu. Al seu torn, en el capítol de les diferències també en trobem un bon grapat, i algunes de prou significatives per comprendre per què catalans i valencians estem arribant a aquella situació típica de cosins germans poc tractats que acaben per no reconèixer-se, no es saluden i, fins i tot, pensen pertànyer a famílies dispars.

Una d'aquestes diferències que sempre m'ha sobtat és l'asimètrica atenció que en un i l'altre cantó rep la figura de l'esmentat Jaume I. I no és que els valencians tinguen tothora les seues gestes a la boca, però quan arriben les celebracions socials i polítiques del seu país, tot són records, homenatges i panegírics. És com si al poble valencià agradés de rememorar, no el seu passat -de fet, molts pocs valencians coneixen la seua història-, sinó el seu inici, la fundació del poble que són. I heus ací la diferència: els catalans fan un tractament mot més escarit i asèptic del rei En Jaume. La raó òbvia podria semblar, és clar, el fet que, per a ells, aquest rei no representa el començament de llur nació. Tanmateix, la raó òbvia no pot ser la raó real: tampoc Guifré el Pilós ni cap Ramon Berenguer mereixen, per part dels catalans, cap tractament semblant. Altrament, tinc la impressió que l'explicació d'aquesta asimetria cal buscar-la en la distinta vivència del futur que tenen ambdós pobles.

El poble valencià, en tant que valencià -vull dir, en tant que no-castellà i, així, una cosa ben propera a ser català- no té cap interès a continuar essent valencià: de fet, si hi continua és, en bona part, perquè encara no ha tingut ocasió de canviar de pell o perquè aquestes mudances són llargues i complexes. I ací, no cal dir-ho, s'aprecia una enorme diferència amb els catalans: aquests, si atenem al que és el seu imaginari col·lectiu, viuen primordialment en el seu present-futur, en el que fan i faran com a poble, si més no seguint aquest nacionalisme flàccid d'una Catalunya dins d'Espanya que és el dominant, i que té com a una de les màximes fites la reveladora obsessió de guanyar, siga com siga, la lliga espanyola de futbol. Doncs bé, hi ha res més normal que aquesta permanent rebolcada dels valencians en el passat remot per tal de compensar i justificar el desinterès cap el present i el futur?

Potser algú es trobe incòmode amb aquesta caracterització del nostre poble. Les faves, però, estan comptades. Segurament la cosa ja va començar malament i, amb el temps, anà empitjorant: som un poble fronterer que a partir d'un mestissatge inicial -catalans i aragonesos-, ben aviat inicià el seu procés de castellanització amb la deserció de les classes dirigents, i que en l'actualitat ha vist com aritmèticament ja és una minoria davant dels castellanoparlants. No d'estranyar, per tant, la que sembla ser una antiga debilitat nostra: la falta de tremp respecte a la nostra identitat, allò que el comte-duc d'Olivares al segle XVII ja detectava en afirmar "los valencianos son muelles", i que el tòpic franquista del "Levante feliz" sabé copsar i perpetuar: una forma de vida de camperols individualistes i, alhora, hedonista i joiosa, satisfeta de si mateixa, una forma de vida nascuda entre flors i dones guapes al voltant d'hortes riques i marjals exhuberants banyades per una llum d'eterna primavera. Breument: una mena de carpe diem entre figueres, paella, orxata on el funcionariat castellà passés com a casa seua no sols les vacances, sinó, com mostra la tendència actual, els últims anys de feina i jubilació.

Al País Valencià no hi ha grans problemes nacionalistes: l'únic problema és que alguns -una part minoritària de la minoria catalanoparlant, normalment gent de poble que ha passat pel sedàs de la Universitat- pretenem fer servir el català amb normalitat. I això xoca, com és fàcil d'entendre, amb la realitat del País. Dèiem adés que en temps recents ha canviat la proporció entre catalanoparlants i castellanoparlants. Doncs bé, aquest fet comença a ser força espectacular: hi ha ciutats com Alacant -i aviat València correrà idèntica sort- on quasi ningú, sobretot les noves generacions, no sent parlar mai valencià. I no cal dir que en aquesta conjuntura els valencians convençuts poc predicament poden tenir. Tanmateix, el problema no és sols una qüestió d'aritmètica. El problema és també la poca salut de la llengua -actualment, el valencià de carrer és una mena de català crioll farcit de castellanismes- i el blaverisme que creix a recer d'aquesta descomposició lingüística, és a dir, el secessionisme lingüístic i la fòbia paramadrilenya a tot allò que sone a català.

El balverisme és el resultat d'una innecessària maniobra dissenyada des de València ciutat, que pretenia salvar l'Espanya una del franquisme d'inexistents conxorxes pancatalanistes. És un bon exemple de la política convertida en ficció, que en el nostre cas té com a idea bàsica, tot i que adoptant múltiples variants, aquella que els catalans volen furtar-nos (la patent de) la paella. El blaverisme, però, és un invent que ha arrelat força bé perquè s'hi donaven les circumstàncies escaients: superioritat numèrica dels castellanoparlants, classes dirigents castellanitzades, una forta tradició espanyolista fins i tot entre els republicans seguidors de Blasco Ibáñez, el fet real de l'existència d'Espanya o els segles i segles de desconnexió amb els cosins germans del nord. Aquest darrer element, en concret, ha tingut un paper especial: ha fet que el blaverisme tingués una forta base piscològica. És un fet, després de segles de no escoltar catalans i de ser analfabets en la pròpia llengua, que als valencians els resulta costós entendre's amb aquells. A més l'esforç no paga la pena: sempre és més fàcil parlar en castellà, idioma que tots dos bàndols coneixen. (Per cert, aquest és un fenomen que també podem detectar ja entre els mateixos valencianoparlants: atès que el País Valencià no existeix com a realitat estructurada, els valencians -si n'exceptuem, potser, els camioners- no s'escolten els uns als altres, i comencen a tenir dificultats de comprensió que solen superar amb el canvi lingüístic).

Podríem dir que el blaverisme és expressió d'una malaltia. Les societats, com les persones, es fan malaltes, i la societat valenciana ho està. Què pensar si no d'una societat que, animada per molts polítics i per la seua classe dirigent, no accepta els treballs de les institucions que financia com és el cas de la Universitat? Es tracta d'un cas d'autoodi: la negativa a acceptar allò que un és -en aquest cas la pròpia catalanitat històrica- i l'odi a les persones i als pobles que sí ho fan -els anomenats catalanistes i els mateixos catalans. Ara bé, el blaverisme respon a interessos polítics clars: el balverisme és espanyolisme, és la manera que tenen els valencians de ser castellans o espanyols. Així les coses, no resulta sorprenent comprovar que la major part dels castellanoparlants, com és palès en el món de les falles, siguen valedors aferrissats del blaverisme. Com no ser-ho si els promet la màxima tranquil·litat lingüística en tenir com a efecte la total castellanització del lloc on viuen, lluny del "perill català"?

I tornem al començament. Donades aquestes característiques, res tan normal com enfosquir el present i el futur amb les gestes de Jaume I, unes gestes, és clar, que presenten aquest rei, lluny de la veritat històrica, com una mena de salvador d'una antiga i tel·lúrica Espanya, bé contra els moros infidels o bé, à la Espriu, com un estadista prudent restablint amb Castella una convivència malmesa pels egoismes d'uns pocs. És curiós com, amb la mistificació de la història, els perdedors poden sentir-se vencedors: només cal ser la seu veu adoptant algun dels sues discursos. I és que és tan insuportable ser un perdedor! Els nens sempre volen ser de l'equip guanyador, i els pobles sovint també.

I bé, què pot quedar de la catalanitat en aquestes circumstàncies? Segurament ben poca cosa: només una qüestió de tossuderia. La tossuderia que sempre hi ha al darrera de qualsevol identitat personal o col·lectiva: la tossuderia d'aquells que volen ser i viure valencianament. Poc abans de morir, Vissente Gonsales Lissondo -un dels polítics més representatius dels valencians d'ara, què caram!- deia que els catalanistes ens havíem equivocat de lloc en el moment de nàixer. Al meu parer, malauradament don Vissente tenia la seua dosi de raó: la nostra teoria és correcta, l'únic que falla és la realitat. Què fer, però, aleshores? Allò que se'ns presenta és més trist que no incert: l'exili interior de la cultura, l'acceptació ràpida de l'espanyolitat triomfant, la recerca d'una tercer via que no és ni tercera ni via de res, la fugida cap al Principat, ser del Barça -un altre etern perdedor que més perd quan més guanya-, o patir l'aïllament al ghetto i, amb el temps, la persecució pròpia dels apartheids. Bé, la cosa no arribarà tan lluny, n'estic convençut: abans la substitució lingüística serà completa, i un cop desapareguda la diferència lingüística caurà tota la resta. De tota manera, tampoc serà tan mala cosa ser castellans, vull dir, sentir-nos vencedors. De fet, ja ho som més dels que ens pensem. I, a més, fan tan bona cara!

Ara bé, no podran fer alguna cosa els catalans pels seus cosins germans del sud? Mentre que els catalans demanen disculpes per ser catalans i els valencians continuen volent ser castellans, crec que ben poc: a tot estirar donar suport -econòmic i de l'altre- als catalanistes per tal de fer que l'agonia dure el màxim possible. I no sols perquè hi estiguen obligats per raons de família, sinó a més perquè els convé. I és que el conflicte valencià, amb totes les diferències que hom vulga, està destinat a traspassar l'Ebre i convertir-se algun dia -i, de vegades, sembla que no molt llunyà- en el conflicte català: només heu d'imaginar-vos què passaria si arribés un altre contingent nombrós d'emigrants tal que us desequilibrés l'aritmètica. Els catalans, per tant, teniu més d'alguna cosa a veure en el cas valencià, si més no per guarir-vos en salut, si podeu.


Article aparegut en la Revista Ç CETRENCADA (Monogràfic: La catalanitat),
Barcelona, primavera del 1997.